Fondo Santa Eulalia

Moda tendencias y estilo en Barcelona – Blog Santa Eulalia

Arquitectura i composició a Santa Eulalia

La reobertura de la botiga Santa Eulalia ha tornat l’essència a la qual està considerada com la boutique de luxe més important de Barcelona (1843). Després de la construcció de l’estructura de l’edifici mantenint la façana original de 1893, projecte de GCA Arquitectes, el programa interior es va deixar en mans de l’arquitecte William Sofield, recentment guardonat amb el premi al millor treball d’interiors per la National Design Awards.

Des de Passeig de Gràcia, s’observen dos accessos separats: un per a homes i un altre per a dones. En entrar, es respira un aire sofisticat i intemporal, una barreja de modernitat, artesania i materialitat que ens traslladen als orígens de la botiga i que tant caracteritzen l’obra de William Sofield; qui ha treballat per a Gucci, Giorgio Armani, Bottega Veneta, Tom Ford o Yves Saint Laurent. A partir d’aquí, la pròpia arquitectura ens condueix per un recorregut de sales on els espais se succeeixen com a les barroques enfilades visuals. Recordant algunes obres de Luytiens, aquesta seqüència de volums es caracteritza per la variació de la forma arquitectònica: tant la forma geomètrica en planta com l’altura en secció. A diferència de la majoria de botigues actuals, caracteritzades per grans espais diàfans, Santa Eulalia utilitza una escala humana. És a dir, es redueixen les dimensions dels espais per donar-los un caràcter més humà, més acollidor, recordant l’arquitecte del moviment “Arts & Crafts” Billie Scott, que defensava el concepte de “llar”: un lloc còmode i confortable on un ( en aquest cas el client) es pugui sentir “com a casa”.

Baixant les escales de roure de 1957, es troba la secció masculina que inclou també l’emblemàtica sastreria. A través d’un recorregut que podríem sintetitzar com circular, la idea de “llar” arriba al seu punt més àlgid gràcies a l’ús de materials càlids com la fusta o la moqueta. El pis superior, al qual s’accedeix des de les escales situades a l’entrada per a dones, es troba la roba i accessoris femenins. De nou, el recorregut és circular però, a diferència de la planta per a homes, el blanc i els tons neutres predominen en la decoració i el mobiliari. A més, aquest nivell es situa la terrassa i el Café Santa Eulalia, un local decorat amb cartells dels anys 20, taules de ferro forjat amb superfície de marbre, cadires de Thonet i la barra recuperada d’un antic bar de Toulouse.

En definitiva, l’arquitecte William Sofield ha plasmat el seu personal estil en un entorn agradable i discret, on el clàssic i el modern es mantenen en equilibri; obeint les paraules de l’arquitecte Adolf Loos: “No tinguis por que et titllin de no ser modern. Només estan permeses les transformacions en la manera de construir tradicional que signifiquin millores, en cas contrari, conserva els sistemes tradicionals “.

Anna Ponsa Lopez  www.missnobody.com.es

Share

Afegir comentari