Fondo Santa Eulalia

Moda tendencias y estilo en Barcelona – Blog Santa Eulalia

Deborah Turbeville: a la cerca del temps perdut

Deborah Turbeville: a la búsqueda del tiempo perdido

La gran fotògrafa de moda Deborah Turbeville moria la setmana passada a Manhattan a l’edat de 81 anys.

De petita va ser una nena tímida i espantadissa. Als 19 anys, es va mudar a Nova York,- amb la mateixa idea que moltes altres noies de la seva època – de convertir-se en actriu, però per casualitat va acabar treballant per a la dissenyadora Claire McCardell (que va aconseguir pujar el jersei de llana a la passarel·la). En aquesta ciutat va començar la seva carrera com a editora de moda en Harper’s Bazaar (1963) al costat del gran editor de moda Marvin Israel i l’equip de fotògrafs de la revista: Diane Arbus, Richard Avedon i Hiro, entre altres grans de la moda.

Deborah Turbeville: a la búsqueda del tiempo perdido


Treballant en Harper’s Baazar, les seves primeres imatges van seduir per ser noves, banyades en estranyes llums, malenconioses i sensuals que van ser la marca del seu estil. Va ser l’única dona, i l’única a Amèrica, que des del principi es va associar a una mirada europea a l’avantguarda fotogràfica juntament amb Helmut Newton i Guy Bourdin.

Ells van canviar un model que repetia estil. Turbeville, que va començar la seva carrera editant revistes de moda, va ser la fotògrafa de la seva època que va lluitar per transformar la fotografia de moda en art del moment. I el més sorprenent és que era una mirada totalment autodidacta. Les seves fotografies van aparèixer en revistes com Vogue, Harper’s Baazar, en periòdics com The New York Times, en els anuncis per a clients i la gran moda. Les seves exposicions a tot el món, i els llibres, incloent ” Unseen Versailles ” una col·lecció de fotografies d’espais ocults, polsegós, en els quals el temps està imprès en les seves parets, van anar cap a un avançament del disseny d’interiors que avui es repeteix amb inusitada força. Jacqueline Kennedy va ser una de les seves editores.

Deborah Turbeville: a la búsqueda del tiempo perdido

Turbeville, gairebé sense l’ajuda de ningú va fer sempre unes escenes ben il·luminades, immerses en un ambient una mica fosc, gairebé cinematogràfic banyat per una estranya sensualitat. A pesar que les imatges que incloïen models pàl·lides d’ulls somiadors en espais en ruïnes, són unes de la fotografia de moda que van més enllà de la mera contemplació i relaten històries complexes tal com ho fa els fotògrafs contemporanis des de Philip DiCorcia a Nan Goldin. 

“La moda es pren a si mateixa més de debò del que jo ho faig”, va explicar Turbeville a The New Yorker en 2011, perquè jo no sóc un fotògraf de moda sinó d’escenaris, practico la idea de la desintegració, que és realment el nucli del meu treball”.

Deborah Turbeville: a la búsqueda del tiempo perdido

A Estats Units a mitjans del segle 20, la fotografia de moda anava precisament d’això, de moda. La moda fins a aquell moment situava a vàries models de front i generalment centrades, models amb la cara rentada, en unes escenes en les quals semblava que arribaven de jugar al tennis o del club de camp, i sense un àpex de suor.

Les seves fotos per contra, eren inquietants, ja que estaven destinades a ser-ho. En el seu treball de moda, la roba és gairebé irrellevant. En algunes imatges els vestits són amb prou feines visibles, la qual cosa resulta una forma de paisatge gairebé desolat, més definit per l’absència que per presència. 

Deborah Turbeville: a la búsqueda del tiempo perdido

Turbeville va aportar el manipulat dels negatius – gratar, trencar per donar una sensació d’abandó i temps- escampant pols en ells perquè les imatges no semblessin noves sinó amb el desassossegant pas del temps. Va emprar colors apagats, negres, blancs i tons sèpia, sovint deliberadament sobreexposats, fent de les seves fotos alguna cosa espectral. 

A finals de 1970 , els articles sobre la fotografia van començar a jugar amb el seu cognom definint-les com “la tèrbola mirada de Deborah”, i segons The New York Times no eren el tipus de fotos que les mares solien admirar. “M’agradaria escoltar un rellotge de tic-tac en les meves fotografies”, va dir en una ocasió Turbeville. Les seves fotos semblen representar petits mons, exquisits que, en el moment en què prem el l’obturador, ja desapareixeran. 

Deborah Turbeville: a la búsqueda del tiempo perdido

Va ser en la seva primera època quan va descobrir que girant l’òptica de la càmera tots els elements es traslladaven al “món del desenfoc”. Aquest és un de les grans troballes que se li atorguen.

Com a fotògrafa de moda és gairebé una paradoxa, perquè les seves imatges són “mercaderia malmesa” i la seva fotografia s’assembla a Francesca Woodman. 

El treball que li va donar renom internacional va ser l’encàrrec Bathhouse de la revista Vogue al 1975. El seu treball continua atraient i excitant.

Share

Afegir comentari