Fondo Santa Eulalia

Moda tendencias y estilo en Barcelona – Blog Santa Eulalia

Efímera eternitat: Fotografia de moda

Gaston Bachelard afirmava que “la conquesta dels superflu és una excitació més gran que la conquesta del necessari”. La gran moda és reconstrucció d’aquest desig superflu que es viu en ocasions com necessari. És en 1924, i a la ciutat de Nova York, quan arrenca la fotografia de moda.

L’exquisit baró Adolf Gaynés de Meyer-Watson es converteix en el fotògraf de moda del moment. El baró prové del pictorialisme i és un enamorat del “flou”, tècnica que recollida de la pintura, serà un dels elements essencials de la fotografia de moda i el retrat. El títol que acompanya el nom de Meyer, no se sap -com correspon a un diletant- si és real o fictici.

Els que més han fet per la fotografia de moda al segle XX com factors mediàtics, han estat les revistes Harper’s Bazaar, Vogue i Vanity Fair. Les seves pàgines sempre han estat plenes de genis creadors que fotografien, descriuen i creen informació sobre els nostres desitjos, les nostres aspiracions i els nostres somnis. Si volem conèixer l’evolució de la societat, dels seus costums i dels seus avenços, la moda és un element sociològic de primera categoria pel qual es pot arribar a conèixer fins i tot el pensament de l’època.

La moda i més en concret, la fotografia de moda, defineixen els tributs del que es considera bellesa: el chic, el prestigi, l’excentricitat, la fascinació. Allò que queda lluny de la realitat quotidiana i que forma part del luxe, de l’il·lusori i de l’elegància.

Des de fa alguns anys la fotografia de moda està present al món de l’art. La moda pot ser efímera però la gran fotografia de moda ha esdevingut eterna. Els museus han recolzat aquesta premissa legitimant al gènere com una de les veritables formes d’art. El Museu of Fine Arts de Boston i el Metropolitan Museum de Nova York, el MoMA o el Barbican, el Victoria and  Albert Museum, tots ells celebren als fotògrafs més prolífics i influents del medi, amb exposicions en què Penn, Horst, Hoyningen-Huene, Steichen, Avedon, Man Ray, Klein, o Bassman, han penjat seducció, art i estil en les seves parets.

Aquestes exposicions demostren que la fotografia de moda guanya credibilitat com a forma d’art, però el que de veritat confirma el seu ascens són els preus aconseguits en les subhastes. Segons Etheleen Staley, copropietària d’una galeria a Nova York, en els últims cinc anys la fotografia de moda ha anat agafant un empenta d’acord amb la força i estètica de les seves imatges. Si el 2001 l’emblemàtica “Dovima i els elefants” (1955), de Richard Avedon es podia adquirir per 22.325$, una còpia gran format, feta per a una retrospectiva ha assolit el 2010 la fabulosa xifra de 1,5 milions de dòlars.

Col·leccionistes com Elton John, Agnes B, diferents estrelles del món del cinema i de la música, grans fortunes immobiliàries i dels negocis anglosaxons s’han sentit atrets per aquest tipus de fotografia que retrata el món del femení, que buscant en la majoria de les ocasions la bellesa, s’ha convertit en un diari impenitent de la nostra història i dels canvis esdevinguts en els últims cinquanta anys de la mateixa.

La fotografia de moda avui ja és imparable. Aquesta fotografia que retrata els desitjos més efímers es torna eterna perquè l’elegància i l’art són els seus ingredients bàsics. Sobre elles, s’han construït molts dels nostres somnis i desitjos i si els codifiquem intel·ligentment diuen més de la nostra societat que molts dels assajos més profunds i fàcilment oblidables del nostre segle. Més enllà del seu caràcter, més enllà dels borrosos límits entre art i producció industrial, tant la moda com les seves fotografies són un testimoni dels codis socials: reflecteixen l’estatus, la distinció estètica i la relació entre els gèneres.

Les revistes més importants que van començar aquesta tendència arrencaren als EUA i van ser i encara són noms de referència a dia d’avui. En aquell moment, de la mà de grans editors amb una intuïció extraordinària (com Alexander Liberman, Alexey Brodovitch, Diana Vreeland o Edna Woolman) els grans fotògrafs que treballaven per a ells es podien permetre experimentar.

En una paraula, risc era una de les paraules més emprades del moment.

Share

Comentaris

  1. Pilar Mandl / 11 April 2011

    Siempre es un placer leer/escuchar a Lola Garrido…

Afegir comentari