Fondo Santa Eulalia

Moda tendencias y estilo en Barcelona – Blog Santa Eulalia

L´arquitectura lenta

L’explosió de la bombolla arquitectònica ha permès veure altres maneres d’idear edificis en les que el context adquireix pes, els materials es carreguen de responsabilitat i la construcció de la ciutat esdevé prioritària davant de la inauguració de nous immobles aïllats. En aquest marc, l’arquitectura s’apropa de nou al seu habitant. Havíem oblidat que, per damunt de qualsevol estil, l’arquitectura ha d’ésser humana.

Que la generació d’arquitectes espanyols formada per ésser la més galàctica, la més mundana i la més internacional hagi recuperat el genius loci, la saviesa de la tradició i el gust – i la lògica – de treballar amb materials autòctons podria no ésser una paradoxa. Al capdavall, matar el pare és condició sine qua non per créixer i madurar. Així, són molts els projectistes que tot i haver estudiat a finals del segle passat – quan com mai abans s’identificava el fer col·lectiu de l’arquitectura amb el nom d’un sol autor – han optat per explorar altres camins. No és que no vulguin tenir la fama de les estrelles del rock amb la que els van fer somniar els seus professors. És que saben que, com Gaudí, de Frank Gehry només n’hi ha hagut un. I que el temps de Norman Foster ja ha passat. Ara toca reinventar la professió i, per fer-ho, són molts els que han optat per l’originalitat de retornar a l’origen.

Escuela Mati en Bangladesh de Anna Heringer. Foto: Kurt Hoerbst

Escola Mati a Bangladesh, d´Anna Heringer. Foto: Kurt Hoerbst

Això no és només una reacció davant de la crisi, molts dels nous arquitectes ja estaven obrint noves vies d’investigació i recuperació de tradicions i sabers abans que esclatés la bombolla. Els camins del qui tria dedicar més temps a cada obra i no diferenciar entre projectes alimentaris i projectes per publicar, passen per intentar entendre en lloc de plantejar la manera d’imposar. El resultat d’aquest pas enrere és una obra més austera, en general més serena, moltes vegades més enginyosa i gairebé sempre més satisfactòria.

El Pritzker xinès Wang Shu ha construït projectes, com ara el Museu d’Història de Ningbo, a partir dels materials d’enderroc que abunden al seu país. Al Regne Unit, Caruso & St. John van iniciar la recuperació d’una estètica “povera” que indaga en la convivència entre el nou i el vell per tal de potenciar l’expressió i la memòria d’un edifici. A París, Lacaton i Vassal van remodelar l’edifici art déco del Palau de Tòquio sense entrar amb la piqueta, més aviat al contrari: assenyalant amb la seva restauració que tota intervenció és, en realitat, temporal.

Museo de Historia de Ningbo de Wang Shu y Lu Wenyu

Museu d´Historia de Ningbo de Wang Shu y Lu Wenyu

A Espanya, al sud, estan acostumats a treballar amb pressupostos que, amb freqüència, divideixen en dues les xifres que manegen els seus col·legues del nord de la península per a projectes similars. Ara es pot veure la perícia d’estudis com els sevillans Sol 89 a la seva Escola d’Hostaleria de Medina Sidonia o com els murcians d’I+G en la restauració de la muralla d’Aledo a l’hora de treure-li suc als materials més humils, trobant-hi sorpresa.

Murella en Aledo, Murcia, de I+G arquitectos. Foto: David Frutos /Bisimages

Muralla a Aledo, Murcia; d´I+G arquitectes. Foto: David Frutos/Bisimages

Les successives intervencions d’Arturo Franco, o de Churtichaga i de la Quadra a l’Escorxador de Madrid, han adquirit força esgarrapant les parets i els espais de l’antic degollador. Fa anys que, a Mallorca, Francisco Cifuentes o SMS Arquitectos treballen amb ceràmiques nues, amb gelosies i materials sense embellir que mostren la bellesa que enclou aquesta nuesa.

Vivienda de TEd'A Arquitectes en Mallorca

Vivenda de TEd’A Arquitectes a Mallorca

D’altra banda, és cert que hi ha mestres, com Rafael Moneo, que alerten de la dificultat de la suma davant la sempre efectista resta: “és més fàcil dissenyar un edifici barat que dissenyar-ne un de car”, ha dit el Pritzker espanyol. No es tracta només d’abaratir l’arquitectura, es tracta de tornar a sentir-la. Amb les mans i en els espais, no només a través dels ulls.

La nova arquitectura lenta que gairebé sembla que s’ordeixi a Espanya (aquest és el nou tempo de la professió) no és nova, però es renova en la seva fugida del judici visual. Busca generar altres sensacions. Fer-se escoltar i deixar-se tocar. Aquesta manera semi-artesana de treballar no només altera el panorama urbà, sinó que també canvia l’economia i fins i tot els hàbits de consum. Tanmateix, com succeeix amb els immobles que admirem, arriba per quedar-se, sense imposar-se, arriscant-se.

Kamppi Chapel en Helsinki, de Kimmo Lintula, Niko Sirola y Mikko Summanen

Capella Kamppi a Helsinki, de Kimmo Lintula, Niko Sirola i Mikko Summanen

Share

Afegir comentari