Fondo Santa Eulalia

Moda tendencias y estilo en Barcelona – Blog Santa Eulalia

La Venècia més contemporània: Fundació Pinault

Venècia és Casanova, Henry James, la silueta d’una dama que escriu novel·les policíaques, la plaça indescriptible amb tota la seva bellesa, els palazzos, els canals, les rajoles que va trepitjar Marcel Proust. La màgia de Thomas Mann, Hemingway davant una cervesa al Harry’s bar. Elsecos de Petrarca….

Tot això i molt més podem trobar a la bella i humida ciutat. Recórrer els seus laberíntics carrers, passejar pels canals, és motiu més que suficient per a viatjar a Venècia. Tanmateix, l’amant de l’art contemporani només s’aproximava a aquesta envoltant ciutat amb el motiu de la Bianual de Venecia. Des de fa uns anys s’ha convertit, de la mà de Pinault, amb un emblema del passat que alberga l’art del futur. Ha hagut d’arribar el Dux de la moda i del luxe per què Venècia, a la que li sobra art per tot arreu, s’hagi convertit amb un destí immillorable per veure les propostes més contemporànies.

Perquè d’això es tracta aquesta proposta: aproximar-se a Venècia un cap de setmana per veure els grans artistes contemporanis allotjats en dos magnífics palaus, el Palazzo Grassi i la Punta della Dogana. L’amo de la casa de subhastes Christie’s i del grup PPR – des de l’FNAC a les grans marques de moda; de Yves Saint Laurent a Balenciaga,té una col·lecció personal de més de 2.500 obres. El viatje suposa, a més a més, d’un passeig a la ciutat somiada, la visita a diversos espais que tenen oberts al públic amb una part de la seva extraordinària col·lecció privada d’art.

La seva entrada al col·leccionisme va començar al 1990, quan va pagar 6,5 millons d’euros per un Mondrian en Christie’s. Vuit anys més tard, aquest home inquiet i tenaç, va agafar el control de la mítica casa de subhastes. Des de llavors, la “cerca espiritual” que, segons ell, guia les seves tries artístiques el va aproximar al minimalisme, a l’exuberància pop i als millors artistes del segle. “M’interessa l’art que em desafiï, que pertorbi la calma i el consol de l’estil de vida burgés”, va comentar al respecte.

Qualsevol col·lecció que no estigui exposada és un misteri i Pinault va voler el seu museu a una illa sobre el Sena, els permisos es van eternitzar i va posar els seus ulls sobre la “Serenissima” perquè, segons va declarar “l’eternitat és per a l’art, no per als projectes destinats a sevir-lo”.

El 2005 va adquirir als Agnelli el 80% del Palazzo Grassi i va encarregar a Tadao Ando la seva remodelació per què, finalment, el 2007 obrís les seves portes, enmig d’una gran expectació internacional.

Aquest 2009 va inaugurar la segona seu a la Punta della Dogana, al bell triangle del Gran Canal, al costat de l’església barroca de Santa Maria della salute, que va ser concebuda al segle XV com a Aduana del Mar. L’edifici, que s’estava degradant, s’ha convertit amb el Museu de l’Art Contemporani. Dos anys de treball i 29 milions d’euros han fet dels 5.000 metres quadrats un esplèndid  museu, que emociona amb els seus espais, amb les seves obres i meravelloses vistes.
Pinault i Ando han rebut elogis per «l’espectacular arquitectura, intel·ligent i discreta, respectant el seu passat»

L’ús del ciment gris d’Ando, silenciós i pictòric, deixa pas a dos pisos amb vistes a la llacuna. Els sostres mantenen la impressionant estructura original de bigues de fusta restaurades a la perfecció i reforçades amb lligadures metàl·liques. L’exterior de les parets són de maó vermell, restaurat de manera tradicional. Crea un ambient neutre en què les peces concebudes, per a aquests espais, estableixen un diàleg perfecte. L’arquitectura del lloc proporciona una experiència estètica de primera magnitud.

La col·lecció d’art contemporani del milionari és una de les col·leccions privades més importants del món i es mostra al públic de la millor forma possible. Els dos edificis escollits estan units per l’aigua del Gran Canal i reuneixen les millors obres del panorama artístic actual, des de vídeo – art passant per escultures o, fins i tot, instal·lacions sensorials.

En aquests dos emblemàtics edificis s’esposen obres d’artistes com González Torres, Richard Prince, Murakami, Bruce Nauman, Hiroshi Sugimoto, Franz West, Rachel Whiteread o Fischli & Weiss. El cavall dissecat de Maurizio Cattelan que crida l’atenció només entrar a la cortina de comptes de vidres de Félix González-Torres, dóna pas a una altra instal·lació monumental i exquisida, amb quadres de Sigmar Polke, al pis superior d’una instal·lació dels Champman i la seva representació de l’infern, així com retrats de Cindy Sherman o monumentals teles de Rudolf Stingel, són algunes de les peces estrella d’aquesta mostra única. Tot és impactant, estimulant, en un continent tan artístic i espectacular com el seu respectuós contingut.

Share

Comentaris

  1. Laura Hueto Puig / 4 June 2011

    Déu meu, quines ganes d’anar-hi i veure-ho tot amb els meus propis ulls…

  2. Inma / 17 July 2011

    Estoy mirando billetes a Venecia

  3. Isabel Inacio / 2 May 2013

    Ganas de volver a Venecia solo para visitar la Fundación. ¿El corazón es de Joana Vasconcelos, verdad? Gracias.

Afegir comentari