Fondo Santa Eulalia

Moda tendencias y estilo en Barcelona – Blog Santa Eulalia

Liberman: El visionari de l’edició

Alexander Liberman va ser al llarg de 50 anys la mirada més important de la seva època. Director editorial de Condé Nast, es distingia per portar vestits grisos amb camises de seda blau pàl·lid. No obstant això, en el seu cap no figuraven aquests colors, sinó els tons d’alta gamma. La seguretat en els seus judicis va inspirar des d’un cert temor, fins a l’adulació entre editors i directors d’art. El seu estil cortès i elegant li servia per aconseguir imposar el seu criteri.

Va tenir sempre l’última paraula en tots els assumptes de la redacció: des de la portada als títols i, gràcies al seu encertat ull i la seva sensibilitat, tenim algunes de les millors pàgines en revistes de moda que mai hagin existit. Referent de tots els editors que es preïn de conèixer el seu ofici, va aconseguir donar un aire més fresc a Vogue. Va aconseguir passar de la altivesa a la llibertat i informalitat que van marcar la moda i l’estil de les dones americanes al llarg d’un temps.

Va trencar amb l’artificiós i va fer que joves fotògrafs seguissin les seves pautes i retratessin a les models a l’aire lliure, barrejades entre el fluir dels carrers. En els cercles de la moda, es comentava que cap home va tenir mai més poder sobre les imatges de moda que Liberman durant la seva època.

El seu biògraf ho descriu de forma irònica: “al món tan volàtil i capritxós de les publicacions de moda, on els directors d’art són tan prescindibles com les contínues amants, és sorprenent que algú aconseguís mantenir-se tant de temps al seu lloc”. El seu infalible secret es definia per aquest estil propi i definit amb el qual mesurava la caducitat en els estils més ampul·losos.

Va respondre de forma intuïtiva i sensible als canvis i actituds de tot tipus: des de la fotografia a l’art i la comunicació visual, disciplines on sempre aconseguia anar un o dos graons per davant de la resta. De portes enfora, se’l coneixia amb el sobrenom de la “guineu platejada” perquè el no estar d’acord amb les seves premisses podia suposar l’acomiadament immediat de Condé Nast, tot i que mai aparegués explícit com a motiu de cap d’aquests acomiadaments.

La successora de Diana Vreeland i protegida del senyor Liberman, Grace Mirabella, va arribar i va canviar l’estil de la revista sota la seva aprovació, i segons explicava “el Sr. Liberman era molt bo i et respectava de tal manera que et donava tota la seva confiança, si te la mereixies”. El més curiós és que va ser reconegut en la seva època com “la ment més creativa i original del seu temps”. El seu criteri en tot el grup Nast va arribar fins a fer del New Yorker, el referent cultural que avui segueix sent .

Per si fos poc, va ser el primer a contractar crítics d’art per a Vogue, al que va aconseguir transformar en un fòrum seriós per a l’art contemporani. Va publicar crítiques i reportatges de Duchamp, Matisse, Braque i altres assaigs sobre els artistes que han estat els referents fonamentals del segle XX.

El seu treball amb fotògrafs com Irving Penn, William Klein, Erwin Blumenfeld i Helmut Newton parlen de la seva més que avançada mirada i estètica. Si afegim que tenia el sofisticat caràcter de la seva infància russa i que va viure en el luxe i opulència fins a la revolució de 1917, podem tenir un retrat bastant realista. Durant una estada amb el seu pare a Londres es va quedar per no tornar. Estudiant d’anglès i bones maneres, l’arquitectura i la pintura van ser els pilars sobre els quals es va desenvolupar la seva excitant i llegendària carrera.

El món de l’edició de moda va tenir un després de Liberman. Potser el abans, fos una mica més curt.

Share

Afegir comentari