Fondo Santa Eulalia

Moda tendencias y estilo en Barcelona – Blog Santa Eulalia

Miuccia Prada: A Venècia li escau Prada

Miuccia Prada com totes les joves que van viure el 68, segueix tenint el cor a l’esquerra, encara que el cap necessàriament estigui desviada cap a la dreta. Simpatitzant del partit comunista en la seva joventut, d’aquí diuen alguns que treu idees per als seus dissenys una mica austers i molt conceptuals.

Miuccia Prada: A Venècia li escau Prada

Miuccia Prada: A Venècia li escau Prada

Amb els anys els bons caps milloren, i ara Miuccia es dedica amb passió a col·leccionar art, a encarregar als millors arquitectes que li dissenyin les seves botigues a patrocinar projectes socials.

El seu logo i les seves botigues són clar objecte de desig de moltes dones. Ella declara que el bàsic és conèixer-te a tu mateix. “Si vius una impostura, no funciona”, diu. “Has de ser fidel a les teves idees primer, i potser quan passi un temps pot ser que el que fas sigui un èxit.”

MIUCCIA PRADA: A VENECIA LE SIENTA BIEN PRADA

Manifesta certa aprensió pel considerat “bonic” perquè la cerca està més a prop del que atractiu. I si és lleig, que sigui emocionant. No m’agrada el bon gust. L’elegància i el bon gust no són fàcils, però m’avorreix rendir-me als seus poders. Quan ho faig surten col·leccions massa majoritàries. Prefereixo conservar meu gust trash, perquè crec que després dels anys 60 el bon gust ha mort. Jo vull analitzar el lleig. Ho fan els artistes i el cinema, perquè no ho hauria de fer qui crea moda?

Els psicòlegs que mai falten, expliquen que els dissenys de Prada es deriven d ‘”una visió de si mateixa”, i que la seva roba està clarament plena d’imatges nascudes del conflicte d’una dona que no es consideraria precisament bella segons els cànons.

Està bolcada en l’art com la majoria dels grans de la moda. I la seva Fundació de Venècia és un model del que s’ha de fer. Menys impactant que la d’Pinault, però més poderosa artísticament. Miuccia i el seu marit Patrizio són dues persones apassionades pel contemporani, que gaudeixen amb els nous estils arquitectònics i artístics. La firma dedica una part important dels seus esforços a donar suport i produir art contemporani.

Miuccia Prada: A Venècia li escau Prada

Tota gran marca de moda és, fins a cert punt, una premissa artística. I quan es tracta de dedicar-li un espai a les belles arts, el món estaria d’acord que Miuccia té un lloc a part. Perquè Miuccia, segons diu, mai va voler ser una persona involucrada en la moda: durant la primera part de la seva vida va ser comunista i artista de teatre. No obstant això, eventualment va arribar a la companyia i, la resta és història, i èxit.

Miuccia Prada: A Venècia li escau Prada

“Odio la moda, però també l’estimo“, explica i no és estrany, perquè les contradiccions, formen part dels caps més ben estructurats. El mètode marxista defensa que per aclarir les coses el millor és aguditzar les contradiccions del sistema. Així que la senyora Prada és contradictòria i a més pot.

MIUCCIA PRADA: A VENECIA LE SIENTA BIEN PRADA

Segons Mrs Prada, la curiositat sobre el món, la societat i la cultura són al cor de la creativitat i la modernitat de la nostra firma“. Per Suzy Menkes, Miuccia és “la mestra de tots nosaltres.”

A Venècia al palau Ca Corner della Regina, situat al mateix Canal Gran, va instal · lar la seva Fundació i la seva col·lecció d’art modern. Aquest any amb motiu de la Biennal d’Art que se celebra a la ciutat ha inaugurat una exposició mítica en el seu moment: El Projecte “When Attitudes Become Form”, ideat a Berna el 1969 per Harald Szeemann, ha estat reconstruït per a l’esdeveniment. Ja en el seu moment es va considerar un projecte radical, centrat en el concepte del medi lingüístic. Comissariada per Germano Celant, amb l’ajuda de Koolhas ha canviat l’estructura de la fundació, reconstruint les sales de la Kunsthalle de Berna. L’excel·lència té marca de Prada.

Prada, és una dona preparada, Doctora en Ciències Polítiques, formada i inquieta. Va ser en el seu moment una autèntica rebel per a l’entorn familiar, i en fer-se càrrec més tard de l’empresa familiar, va demostrar que la seva creativitat arribava d’aquest concepte. Així que per a ella un acte tan injuriat com el de vestir-se cada dia, importància política i és el motor que guia les col·leccions i les iniciatives de la creadora de la firma. En un món en què amb prou feines hi ha temps per a res, la roba “pot ser un poderós instrument”, assegura ella.

Les seves actituds ella les converteix en formes.

Share

Comentaris

  1. isabel inacio / 4 October 2013

    Para quien dice:

    “No me gusta el buen gusto. La elegancia y el buen gusto no son fáciles, pero me aburre rendirme a sus poderes. Cuando lo hago salen colecciones demasiado mayoritarias. Prefiero conservar mi gusto trash, porque creo que después de los años 60 el buen gusto ha muerto. Yo quiero analizar lo feo. Lo hacen los artistas y el cine, porque no debería hacerlo quien crea moda?”

    Hace una piezas maravillosas, exquisitas.
    Gracias Lola Garrido, por compartir estas Bios tan interesante.

Afegir comentari