Fondo Santa Eulalia

Moda tendencias y estilo en Barcelona – Blog Santa Eulalia

Retratant a Chanel

Chanel era petita, per tant es va esforçar i es va esmerar a ser gran. No hi ha una Coco, sinó que en la seva petita figura acumulava milers. Contradictòria, austera, avançada a la seva època, després de conèixer a tot el món es va retirar a viure sola, i fidel al seu estil confessava “continuo sola, sola. Més sola que mai. No vull afegir punts suspensius tenyint el meu aïllament d’una malenconia impròpia del meu temperament. Simplement constato que he crescut, que he viscut i que envelleixo sola “No estava sola, era sola.

La infància si la va viure sola, però el seu caràcter -aquest que diuen dolent, i de vegades només és això: caràcter- li feia oblidar que la seva vida va ser un viatge des de l’orfenat on es va criar, fins els salons on ella i els seus amics (de Misia Sert a Jean Cocteau, Colette, Picasso o Stravinski) van treure el cap al món.

La mort tràgica del seu veritable amor en accident la va impossibilitar per a lliurar-se més a ningú que no fos ella mateixa. Així la seva dedicació a l’alta costura i a viure sense lligams el van portar a crear vestits i vestits per a una dona lliure, allunyada de l’ostentació de l’època. Paul Poiret el modista es va despenjar amb un irònic i cruel comentari “Què ha inventat Chanel? El miserabilisme de luxe”.

Aquest adjectiu ha fet d’ella una icona, de la seva marca un estatus i de la seva figura un mite.

Sempre dura amb ella mateixa i amb els altres, parlava desmitificant la moda aclarint que cal parlar-ne amb passió però sense exagerar, ni fer literatura o poesia “un vestit no és un quadre ni una òpera” el seu cap acostumada a pensar lliurement posseïa la intel·ligència i el geni del qual imposa les seves idees. El seny li semblava avorrit així que va convertir la bijuteria i el esport en un gest d’elegància.

Molts grans fotògrafs van fer els seus retrats: Horst en un sofà d’una gran dama, recolzada, indolent i magnètica. Horst sabia bé que fer una bona foto de Chanel li obriria moltes portes, i es va esforçar deixant un retrat que forma part de les icones de la fotografia artística.

Horst era amic de Chanel i de Misia Sert, la musa dels Ballet Russes de Diaghilev. La fotografia va ser un encàrrec de Vogue que va demanar a Mademoiselle que posés per al fotògraf. Ella va acceptar, i fins i tot va fer una cosa que mai feia va anar a l’estudi de la revista i es va deixar retratar. Quan les va veure li va dir que eren bones fotos del seu vestit, però no d’ella. Horst li va contestar que per fer un bon retrat cal mantenir contacte amb el retratat, cal conèixer-lo. Llavors Chanel el va convidar a dinar a departament del Ritz juntament amb l’editora de moda de Vogue. Al dia següent, Coco va ser de nou a la revista i va aclarir que aquest retrat era per a ella i que pagaria per ell. Va quedar encantada, va ordenar varia còpies i li va demanar a Horst el compte. Horst li va contestar que estaria encantat de regalar-li les fotos. Coco en una visita a casa de Horst no va deixar d’observar que el departament estava gairebé buit. Li va demanar l’endemà que fos a la Maison Chanel. Quan va arribar, li va ensenyar un dipòsit ple de mobles de la seva casa anterior. Era un mobiliari de luxe, amb peces signades. Chanel li va dir que triés les que volgués. La seva gratitud ha fet d’aquesta fotografia una de les millors pagades de sempre.

“Una dona pot anar molt vestida però això no li farà més elegant”, perquè sabia que l’estil no ve de la roba. Distingia l’elegància, la olorava , igual que li passava a Horst, van ser dos personatges que es van envoltar de luxe però mai de vulgaritat.

Anys més tard el fotògraf francès més important del segle: Henri Cartier-Bresson, va fer un retrat de Chanel, no apareix la “grandeur” sinó l’ànima d’una solitària. Per ser un mite cal començar per ser diferent, i ella ho va ser.

Als mites els fotografien els grans.

Share

Comentaris

  1. india / 22 September 2011

    Debido a que mi madre era (y es, aún) modista, me crié entre figurines, patrones, tejidos, hilvanes, charlas sobre hechuras y modificaciones en las pruebas… Sin darte cuenta, aprendes cómo una prenda no es sólo la prenda, es también la actitud de quien la viste. Por eso, siempre me atrajo escuchar y leer a los modistos, incluso cuando en las pasarelas presentan su historia y hacen que los maniquíes “interpreten” la prenda, esto es, les solicitan esa actitud que ellos saben que es necesaria para según qué modelo crearon… y en eso, Chanel es todo actitud…
    Me ha gustado muchísimo leer este post, por lo aprendido y por los recuerdos de esos años entre telas y el esfuerzo de mi madre.
    Saludos, Sra. Garrido

Afegir comentari