Fondo Santa Eulalia

Moda tendencias y estilo en Barcelona – Blog Santa Eulalia

La festa del segle XX

El “Black and White Dance” a l’Hotel Plaza de Nova York va ser el major triomf social dels turbulents anys seixanta. El ball del segle.Truman Capote Ball

Truman Capote va ser una gran escriptor i un gran mestre de l’espectacle. Després de l’èxit de “Desayuno con diamantes” necessitava un èxit encara major, i li va arribar per una via molt menys encantadora que la divina Holly Golightly esmorzant enfront de la joieria novaiorquesa. “A sangre fría” va ser un bestseller que el va fer ric gràcies a una espècie de realisme-documental en el qual relatava la història de dos assassins des de les seves cel•les. Va ser el llibre més venut i el que majors guanys li va reportar.
Capote, a més de per la seva literatura, sobreviu com celebritat. Era el millor en convertir-se en figura pública. Va ser un mestre de l’art de la publicitat. Això va ser més evident el 28 de novembre de 1966, quan al ball “Black and White” va produir una de les més exclusives llistes de convidats, incloent a Jacqueline Kennedy Onassis, Agnelli, Frank Sinatra i Mia Farrow, Marlene Dietrich, Rockefeller, Rothschild, Ford, Greta Garbo més altres gegants de la indústria, polítics i membres importants de la jet internacional. Va convidar 540 amics, però va fer quinze mil enemics. Tots els que eren algú van competir per una invitació.

Truman Capote Ball

Capote ja era fix als cercles socials de l’elit de la ciutat i sabia molt bé com crear expectatives. Va ser una manipulador magistral de l’auto-promoció, ell sabia que aquella festa tenia que ser molt més que una celebració i que tenia el potencial de ser una gra oportunitat de publicitat per “A sangre fría”, i va fer del ball el que avui en diríem un “selfie-esdeveniment”.
Va decidir convertir-lo en l’esdeveniment més elegant, no només de l’any, sinó també de la dècada i potser inclús del segle. Truman sabia que si hi havia un nombre limitat de convidats això establiria un control, i amb freqüència es burlava dels que reclamaven la seva invitació dient “Bé, potser el convido, i potser vostè no vindrà”.

Truman Capote Ball

Això era més que una invitació a una festa. Va ser l’última validació social. Va ser la declaració de Capote al món que aquests 540 convidats seleccionats depenien d’ell per demostrar que tenien el poder i la glòria. Inclús va patir amenaces i va haver de sortir de la ciutat per un temps.
La llista de convidats definitiva va acabar sent una barreja sorprenent per eclèctica, de l’alta societat de Nova York, els ídols de Hollywood, artistes, autors i escriptors, polítics i inclús el propi porter de Capote i el seu ascensorista.
Les invitacions per suposat van ser impreses per Tiffany/s & Co. i especificaven llaç negre i màscara negres per als homes i vestit blanc, màscara blanca i ventall blanc per a les dones. Truman anomenava els seus cignes a les dones de moda i poderoses de la ciutat. Es citava amb elles per veure i ser vist a les tertúlies de Marella Agnelli, Gloria Guinness, Pamela Harriman, Babe Paley i Lee Radziwill. Dames a les que una escriptora descriu dient “eren dones d’una certa edat, belleses madures que havien passat dècades convertint-se a sí mateixes en obres d’art”.

Truman Capote Ball

Totes estaven convidades per la seva amistat i confiança, però no podia triar entre elles. Amb el seu característic oportunisme va decidir que la festa fos en honor a Katharine Graham, la més poderosa dona dels mitjans, propietària del Washington Post i de Newsweek. Una persona aliena a Nova York, però que li va presentar els més importants polítics i intel•lectuals.
Els convidats van sopar mandonguilles i espaguetis (aposta que va ser genial amb tots aquells vestits blancs) i es parla de que hi va haver chicken hash. Les ampolles de Taittinger van fluir tota la nit. La festa es va prolongar molt més enllà de la matinada.

Truman Capote Ball

Quan Truman finalment va tancar els ulls pel matí a la seva suite del Plaza, els records del ball giraven dins del seu cap. Algunes imatges destacaven: la Maharaní de Jaipur vestida en or i maragdes; Babe Paley, flotant en un vestit de la més suau gasa blanca; una “galàxia d’hostes en blanc i negre i emmascarats”, el millor moment de la seva vida en el lloc més maco de la ciutat. “Era just el que em proposava”, va dir Truman als periodistes al final de la nit. “Només volia fer una festa per als meus amics, des de petit mai havia tingut una festa de màscares”.
Capote, que tenia com a lema “Me aspire” va aconseguir el que volia, però més tard va retratar feroçment a totes les convidades i amigues en el seu llibre “Plegarias atendidas”. Elles el consideraven la seva mascota. Clar que no era una mascota sinó un escriptor, i Capote va decidir explicar amb crueltat tot el que havia vist. El resultat va ser “Plegarias atendidas”, que li va donar l’odi i el rebuig de tots aquells que alguna vegada l’havien afalagat. Allò va ser el seu descens a l’infern. Un gran escriptor escriu, no descriu; i elles no ho sabien.

Truman Capote Ball

Considerava qualsevol cosa que feia una obra d’art i era des de la signatura d’un xec al ball d’aquella nit. En una ocasió va explicar: “Per a algunes persones, la religió és el consol de ser humans. Per a mi, ho es l’art”.

Truman Capote Ball

Truman Capote Ball

Share

Afegir comentari